Definitivament no sé en el que m'estic convertint. El pas dels anys crec que només fan que empitjorar-me el caràcter, tornar-me impertinent i "respondona", i potser també desagradable. Jo que penso que projecto una bona imatge als demés i resulta ser que no. Està clar que tots tenim coses bones i d'altres no tan, ningú es perfecte no??? Tot i que jo pensava que les meves parts positives guanyaven a les dolentes (és això una batalla??? suposo que no...). Jo, de la gent que m'importa, perdono els seus defectes i aprecio les seves virtuts, com molt sabiament em va dir ahir la meva kuki (tu si que saps guapa!!!)
Ahir algú a qui apreciava moltíssim em va deixar glaçada. Jo notava que hi havia una distància entre nosaltres, una distància que es va establir d'un dia per l'altre eh? no de forma progressiva. I ara resulta que tot el vincle que creia que hi havia no era més que fum, ja que aquesta persona es sentia tan i tan ofesa per coses que li havia dit o fet. Jo la veritat, no en sóc conscient d'haver fet res dolent, també crec que ha tret massa coses fora de context i que la seva manera particular de veure la vida, li fa pensar coses que no són (això sempre ho ha tingut aquesta persona). No cal dir que potser, els moments difícils pels que està passant li fan veure les coses d'una altra manera... no sé que pensar.
Que voleu que us digui, estic una mica cansada que la gent em faci veure coses que no són. Jo només demano una mica de sinceritat, no m'agrada la hipocresia. No vull que em facin creure que som tan i tan amigues i còmplices, i després resulti que no sigui així. Potser si que sóc jo que estic allunyant a la gent que m'envolta amb la meva manera de ser, però tampoc no sé que s'ha de fer per ser d'una altra manera. També es veritat que és impossible agradar a tothom (algo que sempre he buscat i que sé que no pot ser, cada cop ho tinc més clar) i a qui realment tinc que agradar és, primer a mi mateixa, i després a la gent que m'estima. Però hi haurà realment algú que m'estimi de tots els que estan al meu cantó? existirà l'amistat de veritat? o potser tot el que tinc no és més que un miratge? fa por només de pensar-ho...
Potser el que tinc que fer és, com em van dir ahir, no dedicar més d’un dia en pensar en això. Ho intentaré però no prometo res ;)
Adios señor Conde, qué descanso
Hace 4 horas
3 comentarios:
Mira, precisament aquest cap de setmana he tingut el mateix pensament que tu, respecte d'una que em pensava que era la meva amiga.
Mai he actuat amb mala intenció amb ella, tot el contrari. I ella va de "perdonavides" dient-me que som diferents i que volem coses diferents. I que si vol podem quedar, però que no l'atabali.
A prendre pel sac! De peixos n'hi ha molts en el mar, saps què vull dir, no?
Doncs ja n'hi ha prou de gent que ens fa mal gratuïtament!
Un petonet, guapa!
Jajaja això és una epidèmia! Em sembla que aquesta setmana estem totes iguals.
No sé, suposo que per una banda ens costa diferenciar l'amistat del bon rollo. Tendim a pensar que les persones amb qui conectem o ens ho passem bé són amigues quan la majoria de cops només són conegudes amb qui tenim una bona relació però no tant profunda com pensem. I de l'altra esperem massa de les persones i ens sentim "traïdes" si no responen a les nostres expectatives.
Quan les dues coses s'ajunten...
Renoi! Doncs si que ha de ser una epidèmia. D'un temps ençà intento reflexionar sobre què és el que fa que una relació interpersonal funcioni o perquè no funciona. Trobo que és la cosa més complicada del món. També em pregunto si sóc jo la que no sé tractar els altres o són els altres que no poden veure com sóc perque ni jo mateixa ho sé veure. Ara mateix penso que el que de debò fa malbé una relació és l'excès de necessitat que es tenim de l'altra. Ben tornats a tots de l'estiu.
Publicar un comentario en la entrada