05-09-2008

El divendres vas dir prou, vas decidir deixar-nos i ahir et vam portar amb ell, amb l'home a qui tan vas estimar i a qui fa quasi 13 anys que trobaves a faltar. Ara esteu els dos junts, no sé si material o espiritualment, aquí ja no hi arribo... Però segons les vostres creences ara us haureu retrobat i segur que esteu agafats de la mà (com en els meus records d'infantesa) passejant per algun racó del suposat cel que diuen els catòlics que ens està esperant.

Sempre és un cop fort perdre algú que estimes, i per a mi, el pitjor tràngol és el moment del cementiri, el moment en que poc a poc van pujant amb totxanes aquella paret que separa el món dels vius del dels morts, i et quedes allà dins, sola... per tota l'eternitat. Sento tal sensació de solitud, que és difícil de poder explicar-ho...

Almenys, des de que ens van dir que el càncer t'estava matant, hem pogut gaudir de la teva companyia uns mesos més i en unes condicions que fins i tot els metges es sorprenien. Tot i que tots sabíem i teníem molt clar que això tenia un final, semblava que t’haguessis recuperat... Però aquell monstre no perdona i aquesta última setmana va decidir que ja n'hi havia prou. I ha estat una setmana tan dura, veure't era cada cop més dolorós i sentia tal impotència per no poder fer res... Sincerament, quan això passa, quan ja es segur que no hi ha marxa enrera, que et mors... t'haurien d'ajudar a morir, no hauria de passar una setmana agonitzant (sense dolor, això sí, i sense consciència espero), ni tan sols un dia. Però així és la vida, amb moments bons i amb moments no tan bons, i els hem de passar tots.

Només vull dir-te que siguis on siguis jo sempre et recordaré i sempre estaràs amb mi. T'estimo padrina.